Encara és estiu. Però la ciutat, la llum i l’agenda ja ens fan mirar l’armari d’una altra manera.
Hi ha un moment, entre finals d’agost i els primers dies de setembre, en què sembla que no hagi canviat gaire res. Encara fa calor, les tardes són llargues i moltes coses continuen sent ben d’estiu.
Però alguna cosa ja no és exactament igual.
La ciutat comença a poc a poc a recuperar el ritme i nosaltres també. Els missatges tornen a demanar dia i hora. L’agenda, que feia unes setmanes que es comportava amb molta discreció, torna a tenir opinions. Apareix un dinar, un sopar que aquesta vegada sí que té dia i hora. Sense dramatismes: simplement tornem a tenir llocs concrets on anar.
L’estiu no s’ha acabat. El que comença a canviar és la nostra manera de viure’l i això, gairebé sense adonar-nos-en, també es cola en la manera de vestir-nos.
L’armari és el mateix. Nosaltres, no ben bé.
Durant unes setmanes podem viure perfectament amb molt poques decisions. Repetim allò que sabem que funciona, simplifiquem combinacions i agraïm que vestir-nos no ens demani gaire. Hi ha dies d’agost en què una ja ha pres prou decisions perquè encara s’hagi de posar a negociar amb l’armari. També forma part de l’estiu deixar de pensar una mica.
Fins que un dia ens torna a venir de gust triar.
No perquè les peces hagin deixat de servir ni perquè necessitem estrenar una estació abans d’hora. Simplement obrim l’armari i el mirem amb una atenció que feia unes setmanes que no li dedicàvem.
El més curiós és que allà dins pràcticament tot continua igual i, tanmateix, nosaltres comencem a veure-ho diferent.
Recuperem una combinació que havíem deixat de banda. Alguna cosa que al juliol descartàvem sense pensar-hi torna a semblar-nos interessant. Deixem de vestir-nos pensant només en la calor i comencem a preguntar-nos com ens ve de gust anar.
L’armari no ha canviat. Ha canviat la pregunta que li fem.
Ja no es tracta només del que és fàcil o còmode. Torna a importar si allò ens representa aquell dia, si realment ens ve de gust o si podem portar-ho d’una manera diferent.
No necessitem una gran transformació per notar el canvi. A vegades n’hi ha prou amb recuperar la intenció.
Tornar a vestir-nos no vol dir vestir-nos de tardor
Setembre té una certa tendència a avançar-se a si mateix. Només cal que canviï el número del mes perquè sembli que ens hauríem de vestir d’una altra estació, encara que a fora continuï fent calor.
No cal precipitar res.
Podem continuar vestint-nos per a la calor sense haver de fingir que setembre ha portat de cop quinze graus menys. El que canvia encara no és el temps: canvia la manera com comencem a combinar i a decidir què ens ve de gust posar-nos.
Podem conservar la lleugeresa de l’estiu i, alhora, recuperar una mica més d’intenció. Una silueta que en ple agost ens hauria semblat una mica massa, ara ens torna a venir de gust. Una combinació que fa unes setmanes no contemplàvem comença a tenir sentit.
No perquè hagi arribat la tardor, sinó perquè nosaltres estem en un altre moment.
El canvi d’estació no acostuma a passar de cop. Primer canvia la nostra vida quotidiana i, força més tard, canvia de debò el temps. Entre una cosa i l’altra queda aquest espai estrany i força interessant en què continuem dins de l’estiu, però ja no exactament en el mateix estiu de juliol.
Quan tornen les ganes de triar
Vestir-se també té molt a veure amb el tipus de dia que tenim al davant.
Durant les vacances agraïm reduir les decisions. Quan tornen alguns plans i la jornada recupera una certa estructura, també reapareix el plaer de pensar una mica més què volem portar.
No com una obligació ni com un exercici d’estil permanent, sinó més aviat com aquella sensació de tornar a participar una mica més en la nostra pròpia manera de vestir-nos.
Continuem vestint-nos amb moltes de les mateixes peces, però comencem a relacionar-les d’una altra manera. Canvia una combinació i alguna peça que havia quedat aparcada torna a entrar en joc.
I aquí apareix una de les sensacions més agradables d’aquest moment de l’any: descobrir que per canviar no sempre cal estrenar.
De vegades n’hi ha prou de tornar a mirar.
Abans que arribi l’estació
Potser per això setembre té una energia difícil d’explicar si només mirem el calendari.
Encara no és un final ni cal convertir-lo en un nou començament. És més aviat un petit desplaçament. La ciutat recupera moviment, les nostres setmanes recuperen una mica de forma i l’armari comença a acompanyar aquest canvi abans que puguem parlar realment d’una altra estació.
No cal donar l’estiu per acabat. Tampoc cal córrer cap al que ve després.
Hi ha unes setmanes en què totes dues coses poden conviure perfectament: continuem sortint de casa amb l’estiu encara a sobre, però tornem a sentir curiositat per com volem vestir-nos.
I potser això és el que realment comença al setembre.
No la tardor, encara.
Les ganes de tornar a triar.
Encara no tinc ganes de vestir-me de tardor, però sí de tornar a vestir-me d’una altra manera.
