Una vida, una mirada.

Una vida, una mirada.

Abans de tenir boutique, fins i tot abans d'imaginar que algun dia existiria Marta Folch BCN, jo ja veia el vestir com un llenguatge.

Crec que aquesta mirada va començar d'una forma molt senzilla, gairebé domèstica. Des de molt petita entenia els altres, en part, per com vestien. Em resultava fàcil —i fins i tot divertit— imaginar què podia transmetre algú observant com s'arreglava, com combinava, com es movia amb una peça o fins i tot com es desarreglava. Era un joc silenciós que ocorria dins del meu cap, en un lloc segur, mentre mirava el món.

Molt aviat vaig entendre que la imatge personal podia transmetre força, credibilitat, seguretat i caràcter. Hi havia dones que semblaven tenir un control natural de la seva presència: no perquè fossin perfectes, sinó perquè sabien triar. Sabien combinar. Sabien calibrar. Dones que entraven en un espai i, sense dir massa, es convertien en inspiració. També vaig aprendre que, quan la roba no acompanya (o sembla desconnectada de la persona) alguna cosa en la seva imatge es debilita. No ho veia com un judici, sinó com un llenguatge: una forma de llegir gestos, intencions, energia i actitud.

En el meu entorn familiar predominaven les dones amb estil. La meva mare, la meva tia, la meva àvia. Cadascuna a la seva manera, em va ensenyar que vestir-se no era un acte superficial, sinó una forma de ser. Hi havia una cultura de la cura, de l'elecció, del detall. No es tractava de disfressar-se ni d'impressionar, sinó de presentar-se al món amb certa consciència d'una mateixa.

Però una cosa és saber vestir-se i una altra molt diferent és entrar de veritat en la moda.

La moda, quan t'atrapa, no es queda a la superfície. T'omple els sentits. És llenguatge, sí, però també és textura, proporció, gestualitat i desig. Et situa en una època, en un moment cinematogràfic, amb música, entorn, cos i història. És una dimensió en la qual es pot entrar, però de la qual ja no se surt del tot. Una vegada comences a mirar el món amb aquestes ulleres, les persones, els carrers, les ciutats i els records canvien de forma. La moda ho toca tot, fins i tot allò que aparentment no té res a veure amb ella.

Diuen que aquestes ulleres se solen construir aviat. En el meu cas em costa dir a quina edat, perquè sento que va ser a poc a poc, com si s'instal·lés a la pell, a la memòria, en la forma de percebre. Però sí recordo la meva primera sensació de veritable fascinació.

Va ser una tarda de dissabte, quan jo tenia sis o set anys. El saló familiar a casa dels meus avis es va convertir, sense que ningú ho sabés, en la meva primera escola de moda. Mentre els adults llegien el diari, descansaven després de dinar o conversaven, vaig començar a explorar les revistes que vivien a la safata inferior de la taula de centre. Passava pàgines i em detenia en els vestits, en les siluetes, en les desfilades, en la manera en què una dona podia canviar per complet segons com portava una peça.

A partir de llavors, les revistes es van convertir per a mi en fabuloses finestres a un món que no parava de sorprendre'm. Van venir més dissabtes a casa dels meus avis, i jo esperava amb il·lusió l'hora del cafè. Confesso que amb el cafè solia haver-hi xocolata i galetes, així que alguna cosa van haver de veure amb el plaer d'aquella franja horària. Però el més interessant estava en les pàgines de les millors revistes de moda del moment. La meva àvia s'asseia amb mi i comentàvem allò com si estiguéssim desxifrant alguna cosa important. No era una classe. Ningú em deia “això és moda” o “això és estil”. Però en passar aquelles pàgines, alguna cosa es va quedar en mi per sempre.

Moltes d'aquestes imatges van quedar gravades en la meva memòria. Passarel·les dels vuitanta que, vistes avui, podrien semblar sorprenentment actuals. Dones amb siluetes arquitectòniques i, al mateix temps, perfectament equilibrades. Recordo preguntar-me per què allò no es veia més al carrer.

També recordo l'impacte de certs abrics. Els abrics són potser les meves peces favorites, i en aquesta època podien ser espectaculars: llargs, brodats, gairebé cinematogràfics. Hi va haver un de Kenzo, d'aire tapís i coll afganès, que em va quedar gravat i que després el vaig reconèixer en una pel·lícula de James Bond. Sense aquest abric la pel·lícula no hauria estat la mateixa. Allò va confirmar alguna cosa que jo ja intuïa: quan la moda entra en moviment, quan passa al cinema o a la vida real, deixa de ser imatge fixa i es converteix en personatge.

Així vaig descobrir la relació profunda entre cinema i moda.

Hi ha moments en què la roba d'un personatge teixeix més de la meitat de la seva personalitat. No és decoració. És un relat. Quan vaig veure que allò que apareixia a les revistes podia adquirir vida i moviment al cinema, vaig començar a imaginar les desfilades traslladades a escenes quotidianes. Em fixava en com caminava una dona, en com queia un abric, en com un gir podia crear un volum inesperat. Fins i tot recordo la meva mare amb un abric clapejat en negre i blau que, en girar-se de pressa, creava just "aquest" moviment. Jo no ho veia només com un abric. Era una escena, una actitud.

Amb el temps vaig entendre que aquells gestos aparentment petits —una revista oberta, una tela triada amb cura, un ritual abans de sortir, una compra pensada amb intenció— van formar la meva manera de mirar. A casa meva, vestir-se tenia a veure amb cura, caràcter, gust, memòria i sensibilitat. Hi havia una cultura de la imatge que no era superficial: era una forma d'educació.

Per això, per a mi, la moda mai ha estat una mera superfície.

M'interessa molt més el que ocorre al voltant d'una peça: com una dona es prepara per sortir, com canvia la seva postura quan alguna cosa li escau bé, com un color pot modificar l'energia d'un dia, com una elecció aparentment petita pot retornar seguretat. M'interessa aquest instant en què una dona es mira al mirall i no només pensa “em queda bé”, sinó “això té a veure amb mi”.

I encara més quan veig una dona mirar-se al mirall i ballar.

Sí, ballar.

És una cosa que tinc la dita de viure amb freqüència a la botiga. Una dona es prova alguna cosa, es reconeix d'una altra manera, troba un equilibri, una actitud, una versió de si mateixa que potser ja hi era, però que necessitava una peça per aparèixer. Llavors somriu, es mou, gira una mica, riu. No pot quedar-se quieta. Ha d'expressar-ho amb el cos. Això és més freqüent en les nenes, perquè encara no tenen totes aquestes barreres mentals que construïm en créixer. Per això em sembla tan bonic quan una dona adulta recupera aquesta il·lusió. Aquesta alegria senzilla de sentir-se bé. Aquesta emoció de veure's i reconèixer-se. I això és possible quan la moda està ben entesa i ben acompanyada.

Aquesta idea em porta directa i irremeiablement a la dansa.

Durant anys, el ballet i l'escena van formar part de la meva vida i em van ensenyar a mirar el cos des d'un altre lloc. La disciplina, la proporció, el moviment, la postura, la respiració. A l'escenari aprens que res és indiferent. Una esquena més col·locada, una mirada, un gest, una forma d'entrar o sortir d'un espai canvien per complet el que transmets.

L'elecció del vestuari i les proves eren una cosa molt seriosa, perquè havien d'ajudar a transmetre el missatge. Coreografia, música, escenografia i vestuari formaven part d'una mateixa idea. Tot construïa un món. Tot ajudava a crear una emoció. El cos sempre parla, fins i tot quan està en silenci.

Anys després, en el dia a dia de la botiga, he reconegut moltes vegades aquesta mateixa veritat. Una clienta entra buscant un vestit, una jaqueta, una brusa, un algun per a un viatge, un sopar, una reunió o simplement per sentir-se millor en un moment determinat. I de vegades, quan troba la peça adequada, no canvia només la imatge. Canvia la manera de ser. S'endiregeix una mica, somriu d'una altra forma, es mou amb més seguretat.

Aquest moment em continua emocionant, perquè confirma alguna cosa que jo vaig sentir molt aviat: la roba pot acompanyar molt més del que sembla.

Els anys noranta van ser importants per acabar de calibrar el meu sentit de l'estètica i el meu amor pel disseny i la moda. I potser una de les experiències més determinants va ser Barcelona'92.

Les Olimpíades de Barcelona, en el meu record, van ser molt més que una fita esportiva. Les cerimònies d'inauguració i clausura van mostrar fins a quin punt una celebració col·lectiva podia emocionar a través del cos, la música, la imatge i el vestuari.

Barcelona’92 Veure fragment de Barcelona’92

Per a mi, formar part d'aquell moment va significar viure des de dins el poder d'una peça pensada per acompanyar el moviment i transformar la presència.

Creuar l'estadi amb la bandera olímpica, al ritme de l'Himne de l'Alegria de Beethoven, vestida amb una proposta absolutament innovadora que acompanyava la figura i el moviment creada per Toni Miró per a l'ocasió, em va deixar una certesa que encara avui reconec quan una dona es prova alguna cosa i canvia la seva manera de ser: una peça ben pensada no només vesteix; pot donar força, moviment, autoritat i una forma més pròpia d'ocupar el món.

No ho penso des de la nostàlgia. Ho penso des del meu treball d'avui.

Perquè quan una peça està ben triada, quan respecta el cos, acompanya el gest i permet moure's amb naturalitat, deixa de ser un objecte aïllat. Es converteix en una eina de presència. I això, per a mi, és una de les parts més boniques de la moda.

Abans d'obrir Marta Folch BCN, el meu camí va passar per molts llocs que, vistos amb perspectiva, també formaven part de la mateixa història.

Vaig estudiar Relacions Públiques i Comunicació perquè sempre em va interessar com es construeix un missatge, com es presenta una idea, com es cuida una experiència i com es connecta amb les persones. Vaig treballar en comunicació institucional, esdeveniments, protocol, mitjans, projectes culturals, marques i entorns on calia llegir molt bé el context: entendre què es volia transmetre, a qui, amb quin to, amb quina imatge i amb quina emoció.

Durant la meva etapa professional a Barcelona i, més tard, a Panamà, aquesta mirada es va ampliar moltíssim.

Panamà va ser per a mi una etapa intensa, vital i creativa. Allí la meva mirada va prendre cos en projectes on comunicació, cultura i imatge pública es trobaven i es potencien entre si. Des de Márquez Worldwide vaig treballar per a l'Autoritat de Turisme de Panamà en campanyes vinculades a la identitat del país i a la seva projecció turística, com Las 10 Maravillas de Panamá, una iniciativa que va convidar a mirar el territori, els seus paisatges i el seu patrimoni amb nous ulls. També vaig aparèixer en entrevistes i continguts sobre estil, protocol i imatge personal a La Estrella de Panamá, sota el nom de Marta Folch de Palma, en el diari històric conegut com La Decana de la Prensa Istmeña.

Quan l'estil ja era ofici.

Projectes com Historia del Istmo, un musical que posava en escena part de la memòria cultural i històrica del país, em van confirmar alguna cosa que després reconeixeria moltes vegades a la botiga: una imatge mai està sola. L'obra es va presentar en espais tan rellevants com el Teatre Balboa i el Canal de Panamà, dins d'un festival organitzat per l'Autoritat del Canal de Panamà (ACP). En l'espectacle, com en la vida, sempre hi ha una escena, una intenció, una emoció i una forma concreta de connectar amb els altres. El mateix ocorre amb una peça, amb un armari o amb una dona quan tria com vol presentar-se al món.

Quan vaig tornar a Barcelona, vaig tornar amb una mirada diferent. Era la meva ciutat, però jo ja no era exactament la mateixa. Portava amb mi anys de comunicació, de cultura visual, de projectes, de viatges, de converses, d'escenaris, de grans dones, de marques, de dissenyadors, de mitjans, d'experiències on l'estètica i el missatge sempre estaven relacionats.

Marta Folch BCN va néixer d'aquí.

No va néixer només de voler vendre roba. Va néixer d'una vida sencera mirant, comunicant, seleccionant, observant cossos, gestos, escenaris, dones, marques, cultures i formes de presència. Va néixer de la necessitat de crear un lloc on tot això pogués convertir-se en experiència real.

Una boutique, sí. Però no una boutique entesa com un simple espai on s'acumulen peces boniques. Per a mi, una botiga ha de tenir ànima, criteri i conversa. Ha de saber escoltar. Ha de saber triar. Ha de saber dir que no. Ha d'entendre que cada dona arriba amb una història, amb un cos, amb una rutina, amb una edat, amb un moment vital, amb una forma concreta de voler sentir-se.

Curar moda, per a mi, no és omplir penjadors. És seleccionar amb intenció.

És preguntar-me què aporta una peça, quina vida pot tenir, a quina dona pot acompanyar, si té veritat, si té qualitat, si encaixa amb la nostra manera d'entendre l'estil. És pensar en la clienta abans que en la tendència. És mirar una jaqueta i no veure-la només com una jaqueta, sinó imaginar si pot resoldre un matí de feina, una maleta de viatge, un sopar improvisat, un dia en què algú necessita sentir-se més segura o més ella.

També és acompanyar sense imposar. Aquesta part m'importa moltíssim.

No crec en dir-li a una dona com ha de vestir-se. Crec en ajudar-la a reconèixer-se. De vegades una clienta arriba amb una idea molt clara. Altres vegades arriba cansada, confosa, sense ganes de provar-se res, o amb la sensació que ja no sap què li queda bé. I llavors la botiga es converteix en alguna cosa més que una botiga. Es converteix en conversa. En escolta. En prova. En mirall amable. En una manera de tornar a trobar-se.

Això és el que més estimo del que faig.

Estimo triar producte, descobrir marques, construir combinacions, preparar una temporada, imaginar com una peça pot entrar en la vida d'algú. Però, sobretot, estimo el moment en què tot això deixa de ser selecció i es converteix en relació. Quan una dona troba alguna cosa que l'acompanya de veritat. Quan marxa més segura. Quan torna perquè sap que aquí no es tracta només de comprar, sinó de sentir-se mirada amb respecte.

Marta Folch BCN és, per a mi, la conseqüència natural de tot el que he viscut: la nena que mirava revistes amb curiositat, la disciplina de la dansa, l'emoció d'una cerimònia immensa, els anys de comunicació, la intensitat cultural de Panamà, el retorn a Barcelona, l'experiència d'aprendre a llegir persones, moments i contextos.

Tot això és a la botiga, encara que no sempre es vegi a primera vista.

És en la selecció d'una peça. En la forma de col·locar un aparador. En una conversa amb una clienta. En l'elecció d'una marca. En una combinació inesperada. En la decisió de no seguir una tendència si no té sentit per a nosaltres. En la recerca d'una elegància natural, propera, real.

I Qüestió d'Estil neix d'aquest mateix lloc.

No neix de zero. Recupera una inquietud que m'acompanya des de fa anys: parlar de moda, de vestir i d'imatge personal com una cosa que té a veure amb l'actitud, la intenció i la forma d'estar. Sempre he pensat que tot és qüestió d'actitud, i que calibrar el resultat és qüestió d'estil.

Avui, al web de Marta Folch BCN, aquest recorregut troba una nova forma. Qüestió d'Estil neix de les ganes de compartir aquesta mirada amb més calma. De parlar de moda sense pressa i sense fórmules buides. D'explicar per què una peça funciona, com es construeix un armari, què significa vestir-se amb intenció i com canvia la percepció d'una mateixa quan alguna cosa acompanya de veritat.

Neix de la idea que l'estil no s'imposa: es descobreix, s'educa, es conversa i es viu.

Potser per això, després de tants anys, segueixo sentint que la meva feina no consisteix només a vendre roba. Consisteix a mirar. A escoltar. A seleccionar. A acompanyar. A ajudar que cada dona trobi una forma més pròpia d'ocupar el seu lloc.